¿ON VA EL LINDY/SWING A BCN?

L’input que em va fer decidir apuntar-me a una escola de Lindy/Swing va ser aquest vídeo del Kevin i la Carla del 2003. Tenia clar que mai ballaria com ells ... però l’estil havia de ser aquest. Aquesta forma de ballar, amb energia però suau, avui ha canviat i moltes vegades sents a dir que està superada. Per mi és molt vigent.
http://www.youtube.com/watch?v=u5MfjuhYbXc

Ara veig, d’una part, molt entusiasme per imitar a professors nacionals o internacionals, amb balls trepidants súper rapits. Es fan classes molt “avançades”, algunes “coreografiades”. Assisteixo a jams on es posen durant molt temps músiques molt ràpides, antigues, a vegades amb un so deficient, per imitar els vells temps, els Lindy Hoppers negres, antics. Amb músiques de Charleston o Jazz estil New Orleans. Jo ho definiria com a Lindy Hoppers autèntics. En aquests casos, els que no tenim un nivell determinat ens costa ballar i no gaudim tant com amb músiques menys antigues.

D’altra banda estem una majoria que, no ens enganyem, no arribarem mai a ballar a aquest nivell, ni ens interessa massa l’historia de balladors que fa cinquanta anys que són morts. Volem gaudir sense complicacions d’això que en denominem Swing, ball social, de la interrelació que es crea entre nosaltres a través del ball, amb orquestres i músics actuals, propers (la BJO, la SANT ANDREU JAZZ BAND, els IVANOW, la LOCOMOTORA NEGRA), i tots els múscs actuals actuant en directe, amb temes arranjats per al ball més aviat social i, per suposat, amb música de tots tipus, punxada, etc. ... però sempre amb l’òptica de passar-ho bé, no de competir. Per això vaig escriure respecte a mi en la informació del Facebook: “SENSE GRANS DOTS PEL BALL, PERÒ.... I LO QUE ENS DIVERTIM?”.

Fins aquí bé. Per als gustos estan els colors, i segur que a cada Lindy Hopper li agradaran diferents maneres de ballar, i cada professor o escola fa el que li convé.

Fa poc més d’un any vaig penjar en aquest blog la meva experiència de dos anys de ballar Lindy/Swing.

A partir d’aquí la meva reflexió:
Davant aquestes músiques i maneres d’entendre el nostre ball, penso que en un futur no molt llunyà hi haurà com a mínim dues branques ben diferenciades en la oferta del Lindy/Swing, i que les escoles i organitzadors de jams, balls, etc, hauran de concretar les seves ofertes: Lindy Hop autèntic, antic, o Lindy/Swing com a ball social, quasi com si parléssim de balls de saló de competició i balls de saló/social.

Alguns/es alumnes per temps ja ens toca passar a classes avançades i el que fem en aquestes és patir perquè mai tindrem suficient aptituds o forma física, o altres simplement temps per dedicar-hi. Així mateix comprovo que alguns, per no dir bastants, balladors/es que han anat a Suècia, Itàlia, França, ... a participar en workshops internacionals, venen amb figures complicades apresses, però des què van començar tenen moltes mancances pel que fa a la tècnica bàsica.

Amb el que he exposat anteriorment no vull dir que sobrin ni escoles ni classes, o que aquestes ho facin malament. Penso senzillament que es necessita donar cop de timó i potenciar l’enfocament de algunes escoles, professors i DJ’s que, portats per la il·lusió, pensen més en el que els agrada a ells que en la necessitat real de l’alumne/client, i això fa que hi hagi moltes desercions abans d’arribar al primer any.

Per mi ballar bé no vol dir únicament fer exhibicions amb figures espectaculars, que també, però ... es pot ballar genial, que és passar-ho be entre dos, entenent la música, havent-hi connexió, feeling, amb estructures no tan complicades. Si jo tingués una escola, que no la tinc, em preocuparia, perquè intueixo que això ha de canviar ... segur. Abans d’entrar a fer figures complexes o músiques ultra ràpides, necessitem una bona tècnica bàsica, un domini del ball en si mateix.

I m’agradaria concretar. Penso que no s’hauria d’oblidar que els companys/es que comencen, principiants, o la majoria que mai seran/em, repeteixo, balladors de nivell, som la majoria que fem possible que funcionin les escoles, les Jam’s, l’Apolo, el Dio, The Band’s Battle, esdeveniments de pagament, etc, etc.

Salut i Swing Sense Fronteres.

La Big Band Battle a les Cotxeres de Sants o La BJO a l´Apolo, ¿Un diumenge complicat?

La decepció va ser uns mesos abans quan vaig saber que nosaltres, la BCNswing, no havíem previst que teníem les mateixes dates que té la BJO a l’Apolo durant al menys 8 o 9 mesos a l'any, és a dir, l'últim diumenge de mes. La justificació de la junta de la BCNswing va ser que no hi havia altra data a les Cotxeres. Per mi una falta de respecte cap al Dani, l’Apolo i tot el que representa.

Con no podia ser d'altra manera, vaig ser dels primers en comprar l'entrada i, com que al principi va costar d'arrencar, em preocupava perquè de cap manera volia que no funcionés, doncs en definitiva la BCNswing som tots. 

Hi havíem unes 300 persones assegudes i uns 200 balladors, molts d'ells, i sobretot elles, vestides d'època, que junt amb les dues Bandes era digne de veure's. Un gran espectacle. 

La sala no estava a l'altura ni molt menys, ni de il·luminació, ni d'acústica, ni de serveis. Simplement és gran. 

Diverses actuacions, magnífiques, de companys rescatats per l'ocasió, per rememorar vells temps, molt bé, espectacular. En canvi, una vegada més, ni piu de qui va portar el Lindy a casa nostra ... ja arribarà el moment.

Més o menys a la meitat, i com no podia ser d'altra manera, súper moto i a l'Apolo! La sala amb màgia, amb la BJO, un tros de pista amb taules, com abans, intimista, amb un grup de Lindy Hoppers reduït però suficient per "flipar" ballant, amb espai per assajar les figures que volguessis. Una llàstima que no estigués anunciat al calendari de la BCNswing, doncs molts/es Lindy Hoppers pensaven que al no estar anunciada no es feia. I a més vam tenir el privilegi d'assistir al debut a la BJO de la jove Eva Fernández, músic de la Sant Andreu Jazz Band. Va estar genial.

Durant més de tres anys que no he fallat ni una festa a l'Apolo, la BJO amb el Dani Alonso de director m'ha aportat molt i em consta que s'ho ha "currat” molt durant 7 o 8 anys o més, ell i els seus músics, per tirar del carro de la BJO. Estar allí era senzillament una qüestió d'agraïment personal. Ara estic content: al matí la Sant Andreu a la Virreina, a la tarda Ivanow i Locomotora a les Cotxeres de Sants, i la BJO a l'Apolo. Què pocs hem ballat amb 4 big bands en un sol dia!!

Salut i Swing Sense Fronteres.

No es pot dir en menys paraules: el Swing és gaudir

Perquè enganxa gent de totes les edats, perquè pots ballar al màxim d’intensitat física, perquè pots fer fins i tot aeris, perquè també pots ballar suament si les teves condicions físiques ho requereixen o perquè senzillament vols ballar més a poc a poc, sense esforçar-te tant i llavors això cobreix tota una gama d’edats, tal com la música Swing que és una música súper variada, des de charleston fins a rhythm and blues, una mica passant per totes les èpoques Swing. És molt atractiu perquè és molt ric i variat. És com molts balls dintre d’un sol ball.

Ho diu Pep Espigol en el Video del III Sinera Swing Festival: http://www.youtube.com/watch?v=8o3rbvm5QZA

Feia temps que volia dir-ho i no trobava una manera tan senzilla. Ara fa falta que alguns DJ´s en prenguin nota.

AH...i la reportera diu: “els balls de swing els va inventar la gent del carrer”. Tampoc hem d’oblidar els nostres orígens.

Salut i Swing Sense Fronteres.

Pobres dels pobles o societats que obliden els seus pioners

QUÈ BÉ! Estava preocupat perquè la calçotada de la BCNswing ens deixés sense concurrència a la Virreina però, malgrat que no hi havia la gentada del mes anterior, déu n'hi do la gent que hi havia. Penso que la Virreina és una icona del Lindy, així com el Lluis Vila, que, recolzat per la Carmen Batlle, va portar dels EUA aquesta màgia ja fa més de 10 anys, i això no ho hauríem d’oblidar mai. Digues-me filiprim, però de vegades sembla que des de la BCNswing i alguns Hoppers més antics li neguem el pa i la sal.

  
Quan ets un nouvingut com jo, que just porto tres anys en aquest apassionant món, desconeixes tot això. Coincidint amb la Marató del Maremagnum, on vaig fer els posts del blog del mateix, em va permetre conèixer la història des del seus inicis. Parlant amb el LLuis Vila i la Carmen Batlle vaig descobrir la història apassionant del principi del Lindy i la BCNswing a Barcelona, i per tant del Lindy a Espanya. És a dir l’historia de la mà dels seus protagonistes. Tot un privilegi!

Van ser temps difícils i apassionants, on imperaven els balls de saló i les escoles de ball els miraven com una mica “ximplets” amb aquest ball estrany. Llavors amb perseverança i no poc esforç s’ha arribat al dia d’avui on, gràcies a ells, entre altres, gaudim de moltes escoles i molts professors. En definitiva, una àmplia oferta. Des de llavors he pensat que algú que ho fes millor que jo hauria d’escriure la historia del Lindy i la BCNSWING perquè en quedés constància abans que es dilueixi en el temps.

Respecte a la calçotada de la BCNswing de l'any que ve,  penso que no hauria de coincidir amb la Virreina. Per assegurar-nos la data es podria reservar enguany la plaça a la bodega de Sant Sadurní, i si al gener es decideix no fer-la serà fàcil anul·lar la reserva.

Així mateix penso que a la BCNSWING hem perdut una oportunitat d’or, amb motiu el 10è aniversari, de fer un merescut homenatge al Lluis Vila com l'emprenedor que va portar el Lindy Hop/Swing a casa nostra.

Salut i Swing.

Ballar a qualsevol lloc sí, però no de qualsevol manera

Després de tant sentir parlar del mític Picnic, em desplaço a Terrassa per l’actuació de La Locomotora Negra, doncs al calendari de la BCNswing està marcat amb verd, que vol dir concert més ball, i em trobo per enèsima vegada que no és així. Gran decepció.

No descobreixo La Locomotora Negra, una música genial amb Swing del de veritat a Vallparadís, digne de veure's, ple de gent amb la família fent picnic, per escoltar i gaudir-la ... però el minúscul lloc destinat per ballar, impracticable.

Això em va transportar en el temps a fa un parell d’estius. Amb la Vella Dixieland ja es ballava al darrere d’un escenari per les festes de Sants, al mig d’una cruïlla que cada vegada que passava un vehicle s’havia de parar per deixar-lo passar!, amb el perill que això comporta.

Aquest estiu a la plaça de Can Manteca amb els Ivanow, hi havia un lloc gran per ballar però sense il·luminació i amb terra de sorra, lluny dels músics. Vam acabar ballant al mig de la vorera, on passaven els vianants, i deixant les bosses i les pertinències de qualsevol manera.

A l’ultima performance de Jazz a la Nau Ivanow, pago l’entrada i al moment me n’adono que no hi ha lloc per ballar. Malgrat haver pagat l’entrada, no reclamo res. Simplement vaig marxar. Després uns companys em van dir que el Martí Elías, gran músic i ballador de Swing, va apartar unes cadires i al final van poder ballar en un petit espai. Ja, però jo tinc una edat que prèviament ha de ser sí o no perquè, si no hi ha un company enrotllat com el Martí, no balles.

Vull pensar que és més un problema dels organitzadors que de las orquestres, i que és més de desconeixement que de menyspreu cap als balladors.

Per tot això -ja sé que és més feina- penso que la BCNswing a l’hora d’anunciar un concert, una de dos: o coneix el lloc per ballar, o l'organitzador li dona a conèixer correctament. Si no, per defecte el posa amb el distintiu vermell que ja sabem que vol dir que no és adequat per ballar.

A causa que tinc el privilegi d’assistir a la majoria d’activitats de Lindy, parlo amb molts companys/es, i alguns es queixen, amb tota la raó, d’aquestes coses. Els dic que ho escriguin en una xarxa social o al fòrum de la BCNswing, per exemple. I, és curiós, en general prefereixen comentar-ho en persona, fins i tot els meus posts me’ls comenten en persona, però son poc inclinats a contestar-los per escrit, tant si estan d’acord o com si no.

Sigui com sigui ... ballar a qualsevol lloc sí, però no de qualsevol manera.

Salut i Swing.