¿ON VA EL LINDY/SWING A BCN?

L’input que em va fer decidir apuntar-me a una escola de Lindy/Swing va ser aquest vídeo del Kevin i la Carla del 2003. Tenia clar que mai ballaria com ells ... però l’estil havia de ser aquest. Aquesta forma de ballar, amb energia però suau, avui ha canviat i moltes vegades sents a dir que està superada. Per mi és molt vigent.
http://www.youtube.com/watch?v=u5MfjuhYbXc

Ara veig, d’una part, molt entusiasme per imitar a professors nacionals o internacionals, amb balls trepidants súper rapits. Es fan classes molt “avançades”, algunes “coreografiades”. Assisteixo a jams on es posen durant molt temps músiques molt ràpides, antigues, a vegades amb un so deficient, per imitar els vells temps, els Lindy Hoppers negres, antics. Amb músiques de Charleston o Jazz estil New Orleans. Jo ho definiria com a Lindy Hoppers autèntics. En aquests casos, els que no tenim un nivell determinat ens costa ballar i no gaudim tant com amb músiques menys antigues.

D’altra banda estem una majoria que, no ens enganyem, no arribarem mai a ballar a aquest nivell, ni ens interessa massa l’historia de balladors que fa cinquanta anys que són morts. Volem gaudir sense complicacions d’això que en denominem Swing, ball social, de la interrelació que es crea entre nosaltres a través del ball, amb orquestres i músics actuals, propers (la BJO, la SANT ANDREU JAZZ BAND, els IVANOW, la LOCOMOTORA NEGRA), i tots els múscs actuals actuant en directe, amb temes arranjats per al ball més aviat social i, per suposat, amb música de tots tipus, punxada, etc. ... però sempre amb l’òptica de passar-ho bé, no de competir. Per això vaig escriure respecte a mi en la informació del Facebook: “SENSE GRANS DOTS PEL BALL, PERÒ.... I LO QUE ENS DIVERTIM?”.

Fins aquí bé. Per als gustos estan els colors, i segur que a cada Lindy Hopper li agradaran diferents maneres de ballar, i cada professor o escola fa el que li convé.

Fa poc més d’un any vaig penjar en aquest blog la meva experiència de dos anys de ballar Lindy/Swing.

A partir d’aquí la meva reflexió:
Davant aquestes músiques i maneres d’entendre el nostre ball, penso que en un futur no molt llunyà hi haurà com a mínim dues branques ben diferenciades en la oferta del Lindy/Swing, i que les escoles i organitzadors de jams, balls, etc, hauran de concretar les seves ofertes: Lindy Hop autèntic, antic, o Lindy/Swing com a ball social, quasi com si parléssim de balls de saló de competició i balls de saló/social.

Alguns/es alumnes per temps ja ens toca passar a classes avançades i el que fem en aquestes és patir perquè mai tindrem suficient aptituds o forma física, o altres simplement temps per dedicar-hi. Així mateix comprovo que alguns, per no dir bastants, balladors/es que han anat a Suècia, Itàlia, França, ... a participar en workshops internacionals, venen amb figures complicades apresses, però des què van començar tenen moltes mancances pel que fa a la tècnica bàsica.

Amb el que he exposat anteriorment no vull dir que sobrin ni escoles ni classes, o que aquestes ho facin malament. Penso senzillament que es necessita donar cop de timó i potenciar l’enfocament de algunes escoles, professors i DJ’s que, portats per la il·lusió, pensen més en el que els agrada a ells que en la necessitat real de l’alumne/client, i això fa que hi hagi moltes desercions abans d’arribar al primer any.

Per mi ballar bé no vol dir únicament fer exhibicions amb figures espectaculars, que també, però ... es pot ballar genial, que és passar-ho be entre dos, entenent la música, havent-hi connexió, feeling, amb estructures no tan complicades. Si jo tingués una escola, que no la tinc, em preocuparia, perquè intueixo que això ha de canviar ... segur. Abans d’entrar a fer figures complexes o músiques ultra ràpides, necessitem una bona tècnica bàsica, un domini del ball en si mateix.

I m’agradaria concretar. Penso que no s’hauria d’oblidar que els companys/es que comencen, principiants, o la majoria que mai seran/em, repeteixo, balladors de nivell, som la majoria que fem possible que funcionin les escoles, les Jam’s, l’Apolo, el Dio, The Band’s Battle, esdeveniments de pagament, etc, etc.

Salut i Swing Sense Fronteres.

La Big Band Battle a les Cotxeres de Sants o La BJO a l´Apolo, ¿Un diumenge complicat?

La decepció va ser uns mesos abans quan vaig saber que nosaltres, la BCNswing, no havíem previst que teníem les mateixes dates que té la BJO a l’Apolo durant al menys 8 o 9 mesos a l'any, és a dir, l'últim diumenge de mes. La justificació de la junta de la BCNswing va ser que no hi havia altra data a les Cotxeres. Per mi una falta de respecte cap al Dani, l’Apolo i tot el que representa.

Con no podia ser d'altra manera, vaig ser dels primers en comprar l'entrada i, com que al principi va costar d'arrencar, em preocupava perquè de cap manera volia que no funcionés, doncs en definitiva la BCNswing som tots. 

Hi havíem unes 300 persones assegudes i uns 200 balladors, molts d'ells, i sobretot elles, vestides d'època, que junt amb les dues Bandes era digne de veure's. Un gran espectacle. 

La sala no estava a l'altura ni molt menys, ni de il·luminació, ni d'acústica, ni de serveis. Simplement és gran. 

Diverses actuacions, magnífiques, de companys rescatats per l'ocasió, per rememorar vells temps, molt bé, espectacular. En canvi, una vegada més, ni piu de qui va portar el Lindy a casa nostra ... ja arribarà el moment.

Més o menys a la meitat, i com no podia ser d'altra manera, súper moto i a l'Apolo! La sala amb màgia, amb la BJO, un tros de pista amb taules, com abans, intimista, amb un grup de Lindy Hoppers reduït però suficient per "flipar" ballant, amb espai per assajar les figures que volguessis. Una llàstima que no estigués anunciat al calendari de la BCNswing, doncs molts/es Lindy Hoppers pensaven que al no estar anunciada no es feia. I a més vam tenir el privilegi d'assistir al debut a la BJO de la jove Eva Fernández, músic de la Sant Andreu Jazz Band. Va estar genial.

Durant més de tres anys que no he fallat ni una festa a l'Apolo, la BJO amb el Dani Alonso de director m'ha aportat molt i em consta que s'ho ha "currat” molt durant 7 o 8 anys o més, ell i els seus músics, per tirar del carro de la BJO. Estar allí era senzillament una qüestió d'agraïment personal. Ara estic content: al matí la Sant Andreu a la Virreina, a la tarda Ivanow i Locomotora a les Cotxeres de Sants, i la BJO a l'Apolo. Què pocs hem ballat amb 4 big bands en un sol dia!!

Salut i Swing Sense Fronteres.